Carreteres a la mallorquina
Breu història dels darrers 50 anys de desenvolupament viari.
La profecia del grup Terra i llibertat, a prop de materialitzar-se.
Amb la intenció de contextualitzar l’actual desenvolupament d’infraestructures viàries i a la vegada veure amb vista d’aucell com l’asfalt ha anat invadint Mallorca, farem una breu repassada a les grans obres que s’han executat durant el darrer mig segle, tot assenyalant qui s’ha encarregat tant de dibuixar les futures carreteres sobre el mapa com d’executar les mateixes destrosses. També recordarem les diverses corrupteles associades a algunes d’elles.
Desplegant la catifa asfàltica turística
La primera autopista que es construí a l’illa fou la de l’aeroport cap a Palma el 1969 per tal de poder absorbir la creixent arribada de turistes1. Seguidament, per tal de no saturar s’Arenal i repartir la massa de visitants a altres indrets de l’illa, amb Franco mort i el règim agonitzant, el 1976 es començà a construir l’autopista de Ponent, fins a Palmanova. Els més de 40 anys d’antiguitat d’aquesta infraestructura explica bona part del desastre urbanístic que han patit els municipis d’Andratx i Calvià.
Una vegada s’instal·la el parlamentarisme representatiu, les competències en carreteres encara són del Govern central. El 1978, amb la UCD presidint el Govern espanyol i el Consell General Interinsular, s’inicià la construcció de l’autopista Palma–Inca per tal de donar més centralitat a la capital i així poder integrar, a la llarga, als pobles de la zona dins el seu camp magnètic d’expansió urbana, tal com amb el pas dels anys s’ha pogut comprovar, especialment amb la zona de Marratxí.
Cañellas I, el primer corrupte viari
A les eleccions de 1983 comença l’hegemonia del PP (que fins al 1989 s’anomenà Alianza Popular) amb Biel Cañellas com a president del Govern, càrrec en el qual estarà 12 anys. A partir de l’any 1984 l’Estat delega les competències de carreteres a les Comunitats Autònomes. Així i tot, es continua amb l’expansió de les infraestructures viàries a l’illa: el 1989 es construeix el túnel de Sóller per tal de connectar les aïllades de Sóller i Fornalutx amb la resta de l’illa. També allà, i sobretot al seu port, hi havia d’arribar el progrés turístic–urbanístic.
Sis anys més tard, el 1995, i amb el túnel sense acabar, Cañellas és denunciat per adjudicar irregularment les obres a canvi d’un suborn d’uns 50 milions de pessetes que serví per pagar les anteriors dues campanyes electorals del PP. Aznar obligà a Cañellas a dimitir per tal de netejar la imatge del partit, passant Cristòfol Soler a substituir-lo. Dos anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Balears va declarar provades les acusacions contra Cañellas, però aquest fou absolt per prescripció del delicte.
A més, el 1990, en vista que Palma no podia absorbir tot el trànsit generat pel model viari imposat, i per tal de poder expandir encara més la seva àrea metropolitana, es construí la Via de Cintura.
L’inici del regnat de Matas i Munar
Arribam a les eleccions de 1995, guanyades pel PP de Soler amb majoria absoluta al Parlament, però no així al Consell de Mallorca. És quan, per tal d’evitar el domini «popular» en ambdues institucions, els partits d’esquerra pacten amb Unió Mallorquina (UM) que, amb tan sols 2 consellers electes, pren el poder del Consell. D’aquesta manera, Maria Antònia Munar desembarca a la presidència, iniciant així el seu regnat que durarà 12 llargs anys.
A part, un any més tard, volent demostrar qui seguia manant dins el PP, Cañellas fa dimitir a Soler i imposa a Jaume Matas, el seu delfí, com a successor. Amb aquestes caramboles, Matas i Munar arriben al poder gairebé alhora. Com gairebé a la vegada han acabat dins la presó per diverses corrupteles.
El 1998 s’aprova el Pla Director Sectorial de Carreteres (PDSC), el qual pretén imposar el futur desenvolupament viari a l’illa. Concretament el PDSC preveia construir una basta xarxa d’autopistes i autovies a tota l’illa (autopista Inca–Alcúdia i autopista del Llevant: de Palma a Manacor passant per Llucmajor, Campos i Felanitx), molt semblant a la imatge que il·lustra el text.
El «parèntesi» del Pacte
A les eleccions de 1999, el poble mallorquí gira l’esquena als deliris desenvolupistes del PP i UM, pel que Matas perd la majoria absoluta al Parlament i es forma el primer Pacte de Progrés amb la unió de sis grups polítics (entre ells UM) i amb Francesc Antich (PSIB) al capdavant del govern. Al Consell es reedita el Pacte gràcies al suport de les forces d’esquerra, mantenint Munar la presidència i UM tota l’executiva.
A més, l’any 2001 es produeix un fet clau: les competències de carreteres passen a mans dels Consells Insulars. Des de llavors, es posa al capdavant de la Conselleria d’Obres Públiques i Urbanisme el senyor Antoni Pascual i com a Director General de Carreteres a Gonzalo Aguiar, ambdós d’UM. Recordeu aquests noms.
El Pacte va modificar al mateix any el PDSC per tal d’eliminar les autopistes projectades i rebatejar-los com desdoblaments. Així i tot, va proposar executar el tram d’autopista s’Arenal–Llucmajor, la prolongació de l’autopista de Ponent fins a Peguera, l’autovia fins a la UIB o el Segon Cinturó. Projectes que no arribà a executar.
L’escalèxtric de PP i UM
El 2003 retorna la dupla PP–UM, ja que UM dóna l’esquena als seus anteriors socis de govern per retornar a Matas al poder parlamentari. A més, UM manté el Consell pactant amb el PP i, per extensió, el control sobre les carreteres. És llavors, amb el soci adequat i en ple èxtasis econòmic i de creixement urbanístic, quan Munar dóna una nova envestida al desenvolupament viari, modificant i tractant d’executar el PDSC.
Tot d’una arriben al poder, el 2004 comencen a desdoblar la carretera Palma–Manacor per tal que aquesta via pugui suportar el sempre creixent parc automobilístic, especialment els nombrosos autocars que l’utilitzaran durant l’estiu. També perquè pugui ser una via ràpida d’expansió de la bombolla immobiliària als pobles per on passa. És la primera macro–obra del Consell d’UM, la qual suposà un sobrecost del 18,5% que, com veurem, no varen desaprofitar.
A més, per si no fos poc, el 2005 es desdoblà la carretera Palma–UIB, s’allargà l’autopista d’Inca fins a sa Pobla –desitjant poder estirar-la fins a Alcúdia qualque dia– i s’executà el tram d’autopista de s’Arenal a Llucmajor, encetant així l’autopista de Migjorn. Seguidament, el 2006 comencen a construir l’autopista Palmanova–Peguera. L’asfalt –i les masses de turistes– seguien el seu camí cap a tots els punts cardinals de l’illa. No obstant això, hagueren de renunciar al seu projecte estrella a costa de l’ampli rebuig social que despertà: l’autopista Inca–Manacor.
El segon Pacte: més del mateix
El 2007 es reedita el Pacte de Progrés (PSIB+BLOC+UM) amb Antich al capdavant, gràcies a la promesa estrella de no construir l’hospital de Son Espases, promesa que incompliren en menys de 5 mesos. A part, aquesta vegada serà el PSIB, de la mà de Francisca Armengol, qui porti les regnes del Consell, destronant a la princesa Munar. No obstant això, tot i haver patit els desastres executats a l’anterior legislatura en matèria de carreteres, el PSIB i el Bloc mantenen a UM al capdavant de la Conselleria d’Obres Públiques.
El març de 2009 esclata el cas Peatge: Pascual, Aguiar i el zelador Gabriel Mestre són imputats per malversació de cabals públics, falsedat documental, suborn i prevaricació per les obres de desdoblament de la carretera Palma–Manacor. La «presumpta» trama de corrupció consistí en reformes als seus domicilis emprant material de l’obra i facturant-ho a l’UTE, a més d’exigir doblers a particulars i empreses titulars d’establiments oberts al públic en els laterals de la carretera per tal de no afectar-los –arribant a fer favors a la carta, com l’aparcament construït pel restaurant «Es Cruce» pagat amb dos macros-dinars–, tot amenaçant –i extorsionant– a qui no col·laborés de no executar carrils o vies d’accés cap als seus negocis o domicilis2. Cap dels imputats dimiteixen en aquell moment del seu càrrec; el cas encara està pendent de judici.
Al finals de 2009 s’aproven les modificacions del PDSC, que venen a consolidar i donar continuïtat al dibuixat el 1998: nous trams d’autopista per duplicació de calçada (Llucmajor–Campos, Manacor–Sant Llorenç, Peguera–Andratx) amb addició de nous carrils en autopistes/autovies existents. I al mateix desembre, es posen mans a l’obra: es comença a construir el tercer carril de la Via de Cintura. Armengol assisteix, al començament de les obres, acompanyada dels imputats Pascual i Aguiar. Aquests no seran substituïts fins al març del 2010 per dos membres del PSIB.
L’inefable Bauzá
Malauradament, hem de recordar les envestides del Govern de 2011, comandat pel piròman José Ramón Bauzá. Per primera vegada, el PP domina amb majoria tant el Parlament com el Consell Insular, circumstància que el deixarà fer i desfer al seu antull.
En matèria de mobilitat, s’estrenaren forts: tot d’una decidiren aturar les obres del tren de Llevant –que acabaren convertint amb una Via Verda– per destinar els doblers a començar les obres del Segon Cinturó. A més, executà la sortida de l’autopista de Migjorn al Molinar, fent una bona destrossa a una de les darreres zones no urbanitzades de Ciutat.
Per acabar aquesta pinzellada històrica, i deixant per altres articles l’anàlisi de la legislatura actual, fou el Consell de Maria Salom qui posà damunt la taula, el 2014, l’autopista Llucmajor–Campos, amb l’esquerra parlamentària en contra d’aquest projecte desfressat de desdoblament. Tots coneixem el final: esgoten la legislatura sense arribar a executar-la i els governs passen a mans d’un pacte íntegrament d’esquerres –per primera vegada sense el llast d’UM– que, per coherència… decideixen seguir amb el projecte, lleugerament modificat, per la porta del darrera.
1 Finançada pel Banc Mundial, fou un dels tres grans projectes del primer Pla de Carreteres del Franquisme. Podeu consultar-ho a Buades, J. (2006) Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta. La Lucerna.
2 Recomanem la visualització del reportatge Carreteres a la mallorquina, estrenat al programa Cròniques de l’extinta TV de Mallorca; es pot consultar a la xarxa. El títol del present article és un homenatge a dita peça audiovisual.