La covardia esquerrana

O sobre la seva nul·la determinació per acabar amb la dictadura del cotxe.

«El que no podem tolerar és que, en nom de la seguretat, facin i desfacin, se contradiguin, tornin bojos els ciutadans amb tanta obra pública a la vegada, tudin els nostres doblers, i, a damunt, se’n riguin cara alta de les persones que defensen que les millores a la xarxa viària, s’han de dur a terme d’acord amb la mida d’una illa que, de punta a punta,no arriba als cent quilòmetres.»
Francesca Vives, llavors portaveu del PSM dins l’Ajuntament d’Inca,
sobre les obres de l’autopista Inca–sa Pobla¹.

La dreta no bada. Té el seu projecte clar i, quan arriba al poder, posa en marxa la maquinària urbanitzadora: desregularitzant els usos al medi rural, eliminant controls ambientals i obrint nou nínxols de sòl classificat com urbà on poder continuar amb la urbanització salvatge. Tracta de perpetuar el fenomen de la balearització, el de la construcció sense cap tipus d’ordre ni de planificació, fenomen que ja fa mig segle que construeix arreu, destrueix arreu. Una dispersió urbanística que ha afavorit el desplegament viari i la construcció de grans infraestructures per tal de suportar el creixent tràfic, alhora de fomentar nova construcció allà on tot just arriba l’asfalt. El peix que es devora la coa.

I en matèria de mobilitat, també ho té ben clar, la dreta. Ja ho patírem a les legislatures del PP i de l’extinta UM: el seu model és el del cotxe privat, el de la carretera. I si és en forma d’autopista, per fer més via, millor. El tren, ni de jugueta el volen. Això sí: dibuixaren l’escalèxtric viari mitjançant el Pla Director Sectorial de Carreteres (PDSC) i, tot d’una que pogueren, els ara convictes Matas i Munar, l’executaren. Fil per randa; excepte una infraestructura.

L’autovia Inca–Manacor, el projecte estrella de PP i UM, caigué. O, millor dit, la tiràrem. Després d’anys de mobilitzacions per tal d’evitar l’execució del PDSC i de noves mega–infraestructures, urbanitzacions i hotels, sota la plataforma «Qui estima Mallorca no la destrueix» –a la que tota l’esquerra parlamentària s’hi adherí, PSIB i PSM inclosos–, la dreta hagué de fer marxa enrere. Emperò deixaren sobre l’illa una nova estesa d’asfalt: els desdoblaments de les carreteres Palma–Manacor i Palma–Universitat, i els trams d’autopista Inca–sa Pobla, Palmanova–Peguera i s’Arenal–Llucmajor.

Ara toca continuar la feina feta: és el torn de desdoblar la carretera Llucmajor–Campos. I vol fer-ho el primer pacte íntegrament d’esquerres, sense el contrapès d’UM. Aquells mateixos que s’hi oposaren ara fa 4 anys, la facció campanera del PSM, discutia que el desdoblament fos la solució ideal, temien que «allargar l’autopista fins a Campos sigui també una excusa per seguir expandint aquestes grans infraestructures principalment fins als nuclis turístics costaners, en un territori limitat, petit, com és Mallorca». En canvi, des del PSOE de Campos, s’apostava per la realització d’una ronda «abans de crear un embut amb l’arribada del desdoblament de la carretera Campos–Llucmajor»².

Emperò ara al·leguen que toca construir-la en nom de la seguretat viària, quan després de les actuacions de 2015 ja no hi ha motius perquè la premsa segueixi inflant la llegenda de «la carretera de la mort»: cap accident greu de llavors ençà. Ara, després de reduir-ne un metre l’amplada, l’esquerra executa el projecte del PP, executa l’«autopista desfressada de desdoblament».

No entrarem en discussions sobre si la via resultant serà una autopista, una autovia o una carretera desdoblada; no caurem en la seva trampa. L’important és el consum de territori que suposarà (de 9 metres d’amplada es passarà a 42), l’increment de la pressió automobilística, humana i urbanística cap al Migjorn i el malbaratament de recursos públics en una obra que va totalment en contra de la tendència de contenció del creixement que almenys s’hauria d’haver fet. Tot executat, recordem-ho les vegades que facin falta, per un tripartit d’esquerres: l’ambivalent PSIB, del qual no podem esperar gaire cosa; MÉS, coalició electoral en què figuren dos partits autodenominats ecologistes (PSM i Iniciativa Verds); i PODEM, que encara no sabem si poden, però pareix que no volen. Arribats a aquest punt, toca demanar-se: té l’esquerra un projecte de mobilitat clar?

Haurem de tirar de memòria. El primer Pacte de Progres –sí, fora accent– va executar fins a 8 actuacions viàries entre reformes, noves rondes, variants i túnels. A més, ja va posar sobre la taula obres de gran envergadura com el tram d’autopista s’Arenal–Llucmajor, la prolongació de l’autopista de Ponent fins a Peguera, l’autovia fins a la UIB o el Segon Cinturó³, molts dels quals executaren posteriorment Matas i Munar. A més a més, amb cert cinisme, va maquillar el PDSC: substituí les referències a autopistes i autovies per desdoblaments. Això sí: recuperà els trams de tren des d’Inca fins a Manacor i sa Pobla. Moltes de fredes per poques de calentes.

El segon Pacte va tornar a «modificar» el PDSC dibuixat pel PP. Les cometes són justificades: es van planificar el 73,5% d’aquelles actuacions previstes en el PDSC de la dreta que no havien estat realitzades. Tres de cada quatre. Entre aquestes, la prolongació de l’autopista de Migjorn en el tram Llucmajor–Campos per duplicació de calçada, tal com apareix al paper⁴. A part, també va tornar a posar sobre la taula el Segon Cinturó: més asfalt per solucionar els problemes d’accés a Palma. Respecte al tren, començaren a final de legislatura les obres del tram Manacor–Artà, obres que Bauzá s’encarregà de sabotejar en plena construcció. També en sap, la dreta, d’acció directa.

Per tant, el model de mobilitat de l’esquerra es pot resumir en tres paraules: continuista, incoherent i covard. Continuista perquè ha seguit executant o mantenint, amb la boca petita, els plans desenvolupistes de la dreta. Incoherent per seguir asfaltant per facilitar la mobilitat del cotxe i per altra banda donar tímides empentes al transport públic, sense decisió. I covard per no rompre amb la dinàmica de prioritzar i afavorir la mobilitat privada, sense mitges tintes.

Pensem on som. Estam en el top ten mundial pel que fa a parc automobilístic. Tenim una de les proporcions de mobilitat motoritzada privada més altes de l’Estat. Any rere any creix el trànsit viari: els grans embossos ja floreixen per primavera. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle estan per sobre del 39% respecte a l’any 1990, quan pel 2020 haurien de ser un 20% inferiors⁵. I, finalment, de petroli barat no en tendrem eternament, així com tampoc pareix sensat apostar-ho tot al cotxe elèctric.

Amb aquest panorama, és tolerable executar cap actuació en vista d’afavorir el trànsit rodat, de facilitar-ho i desembossar-ho, que no vagi en la línia de treure cotxes de les carreteres? No, de cap de les maneres. Ni autopistes, ni desdoblaments, ni variants, ni rondes, ni cotxes elèctrics ni altres receptes ensucrades. El que toca és apostar fermament per una moratòria en la construcció d’habitatges nous i decréixer en l’arribada de les estades turístiques: a més pressió humana, més pressió automobilística i més desenvolupament urbanístic. Toca també descentralitzar Palma per canviar radicalment la planificació urbanística: construir proximitat i no llunyania, tal com s’ha fet sempre. Així mateix, és imprescindible el transport públic col·lectiu i fer entendre a la societat que cal pujar al tren. Que cal, sobretot, desplegar una xarxa ferroviària com la que teníem fa un segle i deixar d’apostar-ho tot al cotxe. De fet, hem d’apostar per anar desterrant el cotxe.

El projecte d’ampliació de la carretera Llucmajor–Campos és una punyalada a totes les persones que votaren un canvi, sí, però una punyalada anunciada, sense traïdoria. Potser merescuda i tot, per il·lusos. Perquè també nosaltres hem de fer autocrítica: no ens han demostrat suficientment les esquerres parlamentàries que no posen en dubte l’actual model? Que l’únic que pretenen és seguir amb el desenvolupisme d’una manera més pausada, més tolerable? Ja és hora de deixar d’escoltar la seva contarella, de tornar a mobilitzar-nos pel territori com ara fa una dècada, de no tolerar més agressions, de fer front a la destrossa. Perquè la inacció, és complicitat.

---

¹ Vives, F. (2005, 8 d’octubre) En nom de la seguretat viària. El PSM opina.

² Obrador, T. (2014, 7 de gener) Llucmajor y Campos exigen que este 2014 deje de existir la «carretera de la muerte». Diario de Mallorca.

³ GOB (2003, 16 de abril) El GOB considera que els nous projectes de carreteres que executen Govern i Consell estan provocant un impacte molt elevat.

⁴ Consell de Mallorca (2009, 17 de desembre) Revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres.

⁵ Direcció General d’Energia i Canvi Climàtic (2018) Baleares serie CRF 1990–2016. CAIB – Secció Atmosfera.